| D’una
de les fàbriques de còmics més clàssica, la
Marvel, han sorgit alguns dels herois americans més famosos de la
història; d’entre tots ells, però, un dels més
entranyables pel meu gust és aquest heroi aràcnid conegut
per tots com Spider-man que ens arriba ara de la mà de Sam
Raimi, director de culte per tots els aficionats al cinema de terror
i responsable d’un antiheroi tan interessant com Darkman, al
qual va donar vida amb menys pretensions però més efectivitat
que no pas les que ha tingut per dirigir Spider-Man. Amb un argument
carregat de tòpics i pocs girs argumentals que inquietin mínimament
l’espectador Spider-Man passa per davant nostre com una explosió
de salts i piruetes entre escenes de vertigen i actes d’heroïcitat
típics d’aquests personatges que defensen el bé per sobre
el mal i l’amor per davant l’odi embotits en un vestit que amaga
la seva autèntica personalitat, un caràcter marcadament contraposat
al de la seva vida quotidiana. Raimi impregna al film d’un ritme
frenètic fent entretinguda qualsevol escena d’acció i
mínimament digerible les que no ho són; per la seva banda,
els actors es limiten a fer la seva feina sense excessos de floritura, tots
menys Willem Dafoe, excel·lentíssim villano de la funció,
i J. K. Simmons, |
|
el director del diari on treballa Peter Parker, un nervi imparable. Spider-Man
és un entreteniment sense enganys, un film d’acció
on els bons són molt bons i els dolents personatges perfectes perquè
els bons llueixin les seves facultats de la forma més espectacular
possible.
|
|
