Crítiques
The Ring (La señal). Dir. Gore Verbinski Fa quatre anys una modesta pel·lícula de terror japonès anomenada Ringu va arrasar i triomfar a les taquilles del seu país i en la majoria de festivals especialitzats de mig món. Sense anar més lluny, el film de Hideo Nakata es va alçar el 1999 amb els premis de millor pel·lícula i millors efectes visuals en el Festival de Sitges.
De tots és conegut que el públic nord-americà és reaci a consumir cinema estranger no anglosaxó. Així, si els molesta escoltar una pel·lícula en un altre idioma que no sigui el seu encara els carrega més hauré de llegir els subtítols per intentar entendre-la, però el que més rebenta els americans, i més en concret als productors, és que una bona i original idea no porti el segell made in USA. D’aquí ve que cada cop esperin menys per aprofitar, explotar i fer seus èxits d’altres països que serveixen per dissimular la manca, francament preocupant, de bones idees en el panorama cinematogràfic actual dels Estats Units. La versió americana de The Ring és una nova mostra d’aquest tipus de cinema que, mancat completament de personalitat, es limita a copiar, allargar, i explicar un i altre cop el mateix, com si l’espectador fos tonto, sense aportar res de nou, aconseguint així que el que en la versió japonesa era inquietant, brut i angoixant aquí es transformi en un vulgar film de terror per a teenagers, a l’estil Scream, amb imatges videocliperes apta per a espectadors amb mentalitat fast-food.
Gore Verbinski ha aconseguit amb la seva joguina, The Ring, una cinta carregada de clixés barats del cinema de terror dels noranta, molt inferiors als que caldria esperar d’una versió, mal copiada, com aquesta. Que com a mínim serveixi perquè molts espectadors que desconeixien l’existència de la primera versió, Ringu, tinguin l’oportunitat de recuperar-la i gaudir d’una petita gran obra mestra del gènere.